Diu el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, que el dia és l’interval entre una nit i la següent. Si aquesta és la definició, em queda clar que el dia és quan veig el sol i per lògica, la nit quan s’amaga el sol. Ara, el que veig més complicat és determinar la durada del dia. Mai té una continuïtat fixe i determinada. Durant uns mesos, el sol fa el seu passeig d’oest a est durant unes hores i per la seva proximitat fa més calor. I al contrari, durant la resta de mesos el sol no està tan present en les nostres vides.
El sol, influeix en la nostra societat i sobretot en les nostres vides. Si fa dies que no veiem el sol perquè estem immersos en una borrasca de pluja, el nostre estat d’ànim no és el mateix que si tenim una setmana de ple sol i calor. Igual què, a l’estiu, la societat relaciona la calor amb les festes majors què s’aproximen, les vacances, les terrasses a la nit… el nostre estat d’ànim canvia a ser més alegres.
Un “Homo Antecessor” o qualsevol altre espècie de l’evolució humana de fa centenars de milers d’anys de la Mediterrània, deurien observar el sol amb molta atenció. Ells, potser ja deurien, saber distingir que durant el període que el dia durava més, feia més calor, i què durant el període que el dia durava menys, feia més fred. Més endavant, la espècie humana deuria observar que hi han dos dies claus a l’any, en que el dia és més llarg o el dia é més curt. Entenien que aquestes dues dates eren clau per l’agricultura, calia fer unes feines més determinades i específiques. I a nivell social també, si el dia durava més, més temps per relacionar-se. I si el dia durava menys, més temps que es passava al costat d’un fogatge escoltant les històries dels més vells tot enyorant la calor del sol de l’estiu.
En quan es va establir la relació cognitiva de sol, calor, foc i festa en aquests dos dies assenyalats de l’any que son pels volts del 21 de juny i pels volts del 21 de desembre, l’home en senyal d’adoració al sol, deuria inventar-se algunes festes amb foc. El foc es va començar a utilitzar fa uns 450.000 anys (1) i imaginem que aquestes primitives festes deurien ser grans fogueres acompanyades de menjars, beures i possiblement alguna substància psicotròpica per comunicar-se amb algun Déu. Passen els anys, i els celtes adopten una altra actitud festiva en el seu calendari particular, en ves de fer fogueres llancen enormes boles de foc anomenades “fireballs” muntanya avall (2). Possiblement per algun contacte celta-pirinenc, les poblacions del Pirineu en ves d’adoptar les “fireballs”, ho van transformar en un altra forma: les falles pirinenques i les giragonses de les halles de Les (3).
Totes aquestes evolucions d’aquesta festa arriben fins al punt que l’any 380 d.C. l’emperador Teodosi va decretar que la religió cristiana fos oficial en tot l’Imperi romà (4). El poder de la esgèsia va influir en les festes ancestrals, tot modificant-les imposant el seu segell i en el cas dels dos solsticis n’és l’exemple més clar. Els focs del voltant del 21 de desembre es van desplaçar fins la nit del 24 de desembre per celebrar el naixement de Jesús. I els focs del voltant del 21 de juny, també es van ajornar fins la nit del 23 de juny per celebrar Sant Joan.
Ara ja per el nostre mode de veure la tradició, potser seria radical canviar el dia de celebrar el solstici d’estiu i el de hivern, però pensem que possiblement al cap d’uns milers d’anys ja no se celebri per aquestes dates concretes que les celebrem ara. Tot serà per una evolució natural del nostre sistema cultural o per alguna imposició. Esperem que sigui per una evolució…
(1) Les mil cares del foc. Article intern: “La revolució del foc. Aproximació històrica de la utilització del foc en les societats arcaiques.” Autor: Miquel Molist. Pàg. 45.
(2) Manual sobre el foc i la pirotècnia en les festes. Jordi Bertran. Pàg. 17.
(3) Manual sobre el foc i la pirotècnia en les festes. Jordi Bertran. Pàg. 17.
(4) Història de la filosofia. C. Fernàndez Martorell i P. Montaner Lacalle. Pàg. 90.