Tomàs Gonzàlez, l’últim borró del Ball de Diables de Vilafranca

“A ti primer Borrón,

que hoy te hago Capitán,

que la fuerza de mis tropas,

de Miguel se burlarán”.(1)

 

Del 1815 fins el 1967, quan en Llucifer presentava el “Borró”, per les places i carrers de Vilafranca, l’enfrontament dels diables vilafranquins contra l’Àngel i l’Arcàngel Sant Miquel estava en el seu punt àlgid. Era el moment en que en Llucifer donava el comandament de les forces infernals al “Borró”, un personatge de l’antic entremès del ball de diables vilafranquí­ que havia cremat carretilles i disparat amb el seu mosquet durant les processons i cercaviles del segle XIX, i que molt probablement sorgí del pas pel Penedès de les tropes napoleòniques durant la Guerra del Francès.(2)

 

Actualment aquest personatge de l’auto sacramental dels diables no existeix, ja que el 1967 es va canviar el ball parlat per un altre. L’antic ball parlat que havia sorgit a principis del XIX, tenia uns personatges amb una clara estructura militar. Hi havia el “Alferés” i el “Llicenciat” que potser feien referència a comandaments interns de l’esmentat exèrcit Napoleònic. També hi havia algun personatge com el “Porrer” que conjuntament amb la tiara amb banyes de boc que portava en Llucifer, potser evidenciava la clara voluntat de fer sàtira amb l’església o amb la societat en general.

 

Però curiosament a Vilafranca, i encara que l’antiga obra no es reciti el dia 31 a l’entarimat, l’antic “Borró” encara camina amb una gran energia per els carrers i places de la capital del Penedès, tot recitant el seu paper i alguns versos que recorda del seu pas per l’infern. Aquest “Borró”, és en Tomàs Gonzàlez Marejil, que aquest any ha complert 90 anys.

 

En Tomàs va néixer l’any 1919 a Barajas, Madrid. Va realitzar el servei militar a Oviedo, a l’Agrupació Militar Sanitària i d’allà el van traslladar a l’antiga caserna de Vilafranca, un 4 de desembre de l’any 1944. L’any 1945, es va llicenciar com a “Cabo Sanitario” a Madrid, fet que el va fer perdre la seva primera festa major. Però a principis de l’any 1946, torna a Vilafranca i des d’aquell any ja no s’ha mogut més. Va compartir pis amb en “Falo”, l’home que feia de Diablessa per aquells anys, un fet que el feia estar al dia de les noticies dels diables vilafranquins. L’any 1947, va morir el “Pinyones”, un dels “Borrons” més carismàtic que ha tingut el Ball de Diables i el “Falo” li va comentar al Tomàs Gonzàlez si volia entrar a formar part del Ball de Diables.

 

Per el Tomàs, la festa major no li despertava molt d’interès, creia que era una festa major més com una altra. La única cosa que li sorprenia, era que hi haguessin tants balls populars. Si va accedir al Ball de Diables, era perquè era un gran aficionat a la poesia, cosa que li permetia una gran facilitat per composar i recitar versos. Del Ball de Diables de l’any 1947 recorda que la gran majoria dels components eren collidors de raïm que estaven a Vilafranca en aquells dies per treballar la verema. També hi havia un grup de 3 o 4 persones que si que eren residents a Vilafranca, com el “Carota” que va substituir el”Falo” en el paper de Diablessa. En alguns casos, i per mancança de balladors del Ball de Diables, el Parrilla, l’antic cap de la policia, tenia que anar a buscar algun membre del Ball de Diables de Sant Quintí per participar a la Festa Major vilafranquina. Aquesta moviments de components, es feien un mes abans de començar la Festa Major, i 15 dies abans de Sant Fèlix, començaven a assajar als antics calabossos de l’Ajuntament.

 

Del ball parlat d’aquells anys (3), en Tomàs recorda que era molt poc estructurat i de poca estètica narrativa. Al principi, cada diable es presentava a Llucifer recitant uns versos anomenats “cuadros”. Posteriorment el “Borró”, el “Alferes”, el Llucifer i la Diablessa s’enfrontaven a un batalla dialèctica amb el Àngel i l’Arcàngel Sant Miquel. Una vegada, el Sr. Recasens, farmacèutic i gran aficionat al folklore vilafranquí­, va intentar de bona fe, arreglar aquest ball parlat. Però per els diables d’aquella època, el resultat no va ser del tot satisfactori. L’any 1960, el Tomàs, gràcies a la seva habilitat per composar poemes i amb l’ajuda d’un llibre que li va deixar el Parrilla, va estructurar tot el ball parlat de dalt a baix, amb un ordre més coherent. Posteriorment va donar una millora estètica i expressiva als versos que formaven part de l’obra. Fruït d’això, va sorgir un ball parlat (4) curt però amb més rima i coherència que seguia amb el model de ball parlat que s’havia iniciat el segle XIX. Aquesta obra es va representar del 1960 fins el 1967, any que va sorgir l’actual model dels set pecats capitals.

 

Els vestits que es va posar el Tomàs, han sigut dos models. Quan va entrar l’any 1947 hi havia un model de vestit de diable, un model per el Llucifer i un model per la Diablessa. El vestit de diable, era una granota de sac marró, amb unes aletes de rat penat per les aixelles i amb les mateixes espardenyes que les duen els components d’ara. El Àngel portava un vestit blanc de lli amb una corona de flors al cap i l’arcàngel un vestit blau amb una corona de rei i una llança per sacrificar en Llucifer. Posteriorment, i al cap d’uns anys, van canviar el model de vestit de diable, passant de granota de sac marró a una granota de loneta vermella amb les mateixes aletes de rat penat. D’aquest vestit de color vermell, els diables vilafranquins encara en conserven dos al seu arxiu.

 

L’any 1967 va ser la última festa major vestit de diable. El Tomàs ja estava cansat i creia que era el moment de deixar pas a noves fornades de diables. Sempre va estar a disposició del nou Ball de Diables que es formava, però el que si que li va sorprendre, i amb una mica de pena, era que aquest nous diables canviessin tot el model penedesenc de Ball de Diables, amb els personatges tan peculiars com el “Alferes”, l’Arcàngel Sant Miquel i el seu “Borró”, per un de recuperat o inventat, que possiblement fa referència a un ball parlat que s’havia executat l’any 1826 (5), amb uns papers molt diferents i què no tenen res a veure amb el tí­pic entremès que hi havia hagut a Vilafranca durant tota la vida.

 

Ara, el Tomàs, de tant en tant encara ajuda a portar el carro del ball de diables durant les cercaviles i processons de festa major. També, confessa, que li encantaria tornar a pujar un dia a dalt l’entarimat a recitar l’obra sencera i a recitar els versos dels diables que encara se sap de memòria. Ja ho va fer l’any 2004 tot recitant un vers de memòria i sap que és molt difí­cil tornar-se a vestir de diable per Festa Major. Potser si alguns de Vilafranca i també de fora de Vilafranca, que discuteixen sobre el model de Festa Major que hem de tindre els vilafranquins, no estiguessin tant obsessionats en controlar el temps que triguen els diables a recitar els versos o a controlar que no ballin antics membres dels balls durant les processons, podrí­em gaudir del Tomàs, a l’entarimat, recitant:

 

“Como temblar por tí­!

aunque tengas el poder del Cielo

yo tengo el poder del infierno!

Tu has de temblar por mi!” (6)

 

o experimentant tot cremant un sortidor “Portuguès” amb un volcanet quan Sant Fèlix entra a la casa del administrador el dia 31. Segur que això si que seria un bon espectacle de Festa Major, un espectacle popular i tradicional a la vegada.

 

Per molts anys més, Tomàs, ens puguis explicar aquestes històries!

 

Notes bibliogràfiques i de documentació:

(1) Moment en que el Llucifer presenta el Borró. Extret de l’antic entremès que s’havia realitzat a Vilafranca durant el segle XIX. Manuscrit recollit per Claudi Mas i Jornet, conservat per Pere Grases i Joan Solé i Bordes. Transcripció per Raimon Casals.

(2) Narració descriptiva de la Festa Major de Vilafranca del Penedès. Gaietà Vidal i Valenciano. Pàg. 12

(3) Ball parlat que es representava en el moment que va entrar el Tomàs Gonzàlez. Còpia física conservada i facilitada per ell mateix.

(4) Ball parlat realitzat per en Tomàs. Còpia física conservada i facilitada per ell mateix.

(5) Passant comptes amb Sant Fèlix Màrtir. El Llibre de l’Administració del patró de Vilafranca del Penedès, de 1778 a 1876. Transcripció i notes: Antoni Ribas. Pàg. 254

(6) Estrofa del Ball parlat realitzat per en Tomàs l’any 1960. Còpia fí­sica conservada i facilitada per ell mateix.

(7) De la resta d’informacions que surten a l’article, es van extreure de la entrevista que se li va fer al Tomàs Gonzàlez el dia 5 d’agost del 2009.

 

Article publicat el 28 d’agost del 2009 al setmanari el 3 de Vuit

Deixa un comentari

%d bloggers like this: