Fotografia d'un veremador descarregant el seu còban de raïm al tractor.

La verema que et connectava a la terra

Anys ençà, cap a finals d’agost i principis de setembre, quan el canvi climàtic no feia les seves fuetades, era molt típic veure en diferents places de Vilafranca, tot un grupet de joves que esperaven, cap allà les 8 del matí, el cap de colla. No esperaven el cap de colla d’una colla castellera, sinó el cap de colla que els portaria a una vinya de la plana del Penedès, per poder collir raïm. Era època de verema.

Pujats al remolc d’un tractor, aquest grupet de joves, en el qual es barrejaven temporers vinguts de diversos llocs de la mediterrània, passarien les següents 8, 9 o 10 hores, collint un dels fruits més preuats, del qual molta gent depèn econòmicament: el raïm. El raïm per poder fer vi, cava, escumosos, generosos o holandes de criança, que es vendrien arreu del món.

Fotografia d'un remolc ple de raïm
Un remolc ple de xarel·lo, de la verema del Penedès. Fotografia Àngela Llop. Llicència d’ús CC BY SA 2.0

Val a dir que la verema, era una feina dura. A ple sol, amb el perill de fer-te algun tall amb les tisores i amb l’esquena doblegada gairebé les 8 hores. El Jaume, un senyor gran de Moja, que tenia un Seat 127 groc i que era tractorista, explicava que en acabar una verema, et feies el doble de fort o forta. Potser no et converties en culturista, però si que el pas per la vinya comportava dur l’esquena prou recta durant un temps.

Collir raïm, un ritual d’iniciació laboral

Però a la vegada també era agraïda. Collir raïm era una mena de ritual d’iniciació laboral. Amb 14, 15 o 16 anys, descobries el que era treballar. I en aquest cas, treballar fort. I sobretot, era una mena de connexió amb la terra, la natura i les persones que hi treballen. La terra que et dóna fruits si la respectes. La natura que l’envolta i que t’observa. I les persones que formen part d’aquest món agrari.

Fotografia d'un veremador descarregant el seu còban de raïm al tractor.
Any abans, l’accès a la verema era molt més simple del que ho és ara. Fotografia d’Àngela Llop. Llicència d’ús CC BY-SA 2.0

Era típic parar a esmorzar sota l’ombra d’una figuera o d’un cirerer. Treure l’entrepà i la bóta de vi (on són ara les bótes de vi?) i fer els primers glops a galet. Compartir xerrades sobre les varietats de raïm, els quilos i el grau i el futur del Penedès, i descobrir d’on venien els teus companys de treball i aproximar les seves tradicions llunyanes. Tot un descobriment per un o una adolescent.

La mecanització de la verema

Actualment tot això ha canviat. Per una banda, bona part dels pagesos, que han hagut de trasplantar vinyes, han canviat el sistema de plantar. Ara ja no es planta en bas, sinó que la vinya, sent una planta enfiladora, queda subjectada per suports de filferros. Aquest tipus de plantació ha suposat la mecanització de la verema.

Les màquines, una vegada més, han substituït la racionalitat humana. I de retruc, han ajudat a desaparèixer totes aquestes colles de collidors i collidores novells que inundaven les vinyes del Penedès. Veurem, però, que passa amb l’evolució del canvi climàtic, si potser s’haurà de tornar a les plantacions en bas i a la collita manual.

Avui en dia es comenta que els i les joves no beuen vi, que s’ha de fer més pedagogia i més publicitat, que calen obrir noves vinateries o que calen més activitats enoturístiques. Però per preuar el vi, cal estar connectat amb la terra. I que millor que estar-hi connectat, que treballar-la per estimar-la.

Summary
Article Name
Les veremes que et connectaven a la terra
Description
Les veremes de fa 20 anys, inundàven el Penedès de veremadors i veremadores. Joves del Penedès i de la mediterrània compartien tasques.
Author

Deixa un comentari

%d bloggers like this: